Des d’allò comú

Fa anys vaig centrar tot el meu interès en cercar la manera de democratitzar les arts tot treballant en comú el procés creatiu. D’aquesta manera sentia que pluralitzava un dir, un dir que no emergia d’una única veu sinó de l’emergència conjunta en un espai i un temps compartit.

Ser visible, visibilitzar, sortir, dir, donar a conèixer.

D’aquesta manera trobava el contrapunt a la solitud creadora, tot sentint que tothom havia de dir,que tots tenim el dret de disposar de les eines i la capacitat de Fer (En aquell moment, als inicis no existia cap plataforma digital de les que ara tenim a l’abast).

Ara, afrontant la complexitat de la creació en solitari, vaig sentint els matisos de tot plegat. Reconeixent la importància d’un dir comú però també descobrint el valor d’una sola veu conjuntada, concienciada. Qüestió d’actitud i compromís més que de forma o posat.

Així descobreixo el valor de l’invisible, del que resta amagat. El silenci. El moviment profund soterrat.

Des d’aquest lloc, vaig veient un altre aspecte clau del moment que vivim. La necessitat d’una bona escolta, una disposició a rebre, sense la qual el dir queda tancat. Aquest resulta fonamental per mantenir-ne la vida i per continuar el moviment d’allò que portem anys i anys mantenint. Aquest, també pertany a allò comú.

20190402_145108

 

Advertisements

Fer néixer una imatge

Aprenent ofici, unint allò que va ser i el que ara és, entro dins la riquesa del Fer. No cerco un contrapunt, m’ha sortit així. Parar de bellugar-me amunt i avall cercant no se què i plantar-me per anar a fons.

No esperar res, simplement Fer amb ofici.

El temps, els ritmes, són la meva matèria principal, junt amb l’espai que com una goma s’estiren i arronsen en un joc perceptiu. Després, forma, color, moviment i apareix el so, el to. Així la imatge es fa sense que la idea manipuli la situació.

Sembla que he trobat el lloc des d’on crear imatge té sentit. On aquesta es mou lliurement fora de tanta restricció monològica.

I així, sense embuts, va sortint el que fa anys es va sembrar. Un pas més.

WhatsApp Image 2019-03-28 at 21.33.01

 

 

 

Amb matèria

20190304_130253Mentre acabo de colar la tinta elaborada amb macarulles dels roures de casa, vaig madurant una impressió que a mode d’onada, va i ve constantment:

En quin moment es perd el llenguatge que des de finals del segle XIX, pintors, poetes, escriptors (i ho dic en masculí) cultivaren per aprofundir en el misteri de la vida i el moviment? “Com hem pogut donar per superada una cosa que ens és desconeguda? (agafant paraules literals de Palau i Fabre en l’assaig “Defensa de l’Avantguarda”del 86).

Volent aprofundir en la dissolució de les idees d’alguns artistes de la modernitat, recupero el llibre “Por qué nueva York robó la idea de arte moderno”, on recordo els relats de crítics d’art que des d’aleshores marcaren amb la paraula, les fites del nou art. El procés s’invertia. Ara els crítics s’encarregaven de marcar les fites de l’art aportant una visió diferenciada que parla de consciència social o de rebuig de l’individualisme. El que més em fascina és com aleshores s’incorporen els congressos per debatre les noves idees de l’art, per posar-ne les fites. Com si les arts es poguessin debatre en un simposi allunyades de la seva materialitat. Així la paraula anava prenent lloc fins avui, que és imprescindible. Així ens trobem a l’actualitat on crítics, comissaris, dissenyadors, gestors tenen la paraula mentre els i les artistes restem a l’ombra.

I ens allunyem de la matèria, del fer que diu….

I amb tot això, vaig madurant les idees mentre torno a l’ofici, dins el taller. Perquè crec que cal posar matisos en el que sovint veiem només en blanc i negre. I és que la perspectiva que ens ha aportat els estudis postcolonials, el feminisme, etc. és molt necessària per prendre consciència de les hegemonies, de les desigualtats. Però em pregunto si aquests relats que tan ens han obert els ulls, no poden anar més enllà de la imatge per formar part de la consciència que fa imatge, que engloba el Fer. Així, les arts podrien fer un pas més. No tant representant, mostrant, sinó fent des d’un lloc clar que permeti sentir on volem anar. Actualitzant el que va ser i portant-ho a l’ara, tenim l’ofici, la posició i la consciència.

I així me n’adono que jo no he de representar ningú altre perquè jo mateixa, també formo part d’aquesta minoria que “el sistema” silencia per haver escollit ser mare, viure a pagès, dedicar-me a les arts des de la honestedat, treballar amb temps i tenir uns ingressos tan mínims que m’impedeixen ser autosuficient. Em veig al mirall i sento que la meva veu, el meu fer, com el de tantes altres dones i homes ja parla des d’aquest lloc. Així sóc en un Som.

Que tingui o tinguem més o menys eco, ja no m’hi poso. Potser és qüestió de canviar l’escenari o de moure’ns sense el paradigma del reconeixement que tan impera avui dia. Entre els plecs, hi ha un fil vermell que es mou.

 

 

 

Permetre’s el retorn

Aquests dies, tornant del Priorat, continuo treballant amb el traspàs a un format expositiu de la interpretació dels processos creatius de Joan Miró.

Dins el taller a Llobera, sento la lliçó important de viure a pagès on crear amb i des de les persones no té perquè implicar sempre una presència o una denúncia. És una qüestió de plans, d’estrats on normalment la profunditat va associada amb invisibilitat i solitud. Generalment les creacions que s’engloben dins lo social van associades a la part epidèrmica, aquella que veiem i reconeixem amb facilitat i que es creen amb la participació o la implicació presencial de les persones.

Però més enllà de l’epidermis, la creació amb i des de les persones demana consciència i posició. Des dels estrats profunds de l’estructura, la creació amb les persones pren un format abstracte, simbòlic. Quan Joan Miró deia que creava sentint el poble, ho feia des d’aquest lloc allunyat i alhora proper que permetia comprendre l’estructura i treballar directament en el seu codi. Així treballava en un univers personal i alhora comú que emanava en un estat i que encara està present avui dia.

Crear des d’aquest lloc demana ser amb els ritmes, amb els cicles, amb la comprensió de la vida i la transformació. Aguditzant la percepció, es pot percebre un diàleg de presències diverses on l’important és permetre el retorn, la tornada del que en algun moment va ser anada.

20180328_170217.jpg

Sobre el terreny

Dies intensos al Priorat amb la guia i l’acompanyament de la Montserrat Cortadellas i el Francesc Vidal (Addend). Un privilegi treballar amb l’entorn i les persones en una proposta que es va fent mica en mica i que es mou entre la inquietud i l’enigma.

Encara som al mes de febrer i en aquests moments no és possible comprendre de primera mà el cromatisme que les flors i plantes de la zona aporten al lloc. És moment de fer els primers contactes, de conèixer des del lloc el que en un principi són lectures i intuïcions.

Centrar la mirada des del color obre interrogants, connecta espais, i possibilita una comprensió del territori fins ara inèdita.

Què tenyien i com ho feien els monjos de la Cartoixa d’Scala Dei? Si els seus hàbits eren de color blanc, per què tenien un espai dedicat a la tintura? Les piques que utilitzaven els monjos per a la pràctica tintòria resten intactes a Scala Dei. Sis piques de diferents profunditats connectades per un circuit d’aigua. Gairebé tantes piques com esglaons de l’escala que representa la cartoixa.

20190214_133507

Parlem amb la Montserrat Domingo i el tio Pepe. Dos ermitans del Montsant experts en plantes i flors que s’ofereixen a acompanyar-nos en la propera sortida sobre el terreny. Poc a poc anem creant l’espai de sentit d’Scala Terrae.

I de camí al mas de Sant Blai, sota la Morera de Montsant, collim les macarulles que ens ajudaran a fixar els colors que trobarem el mes de maig.

20190215_155141

Els moviments d’Scala Terrae

20190203_120532Quan un projecte està viu, es va fent poc a poc amb persones i territori, té els seus processos. Aquesta setmana, gràcies al moviment que està fent Scala Terrae, he entès clarament el treball de creació amb i des de les persones. Un treball, que demana ser en una escolta atenta de tot el que va passant i movent, un treball que demana d’una direcció flexible però ferma. Així, sent en el procés, amb les persones i el Lloc, es va materialitzant la proposta. Una materialització que no és fruit d’una idea sinó de la conjunció de persones, sabers, moviments, de les persones i els llocs.

El treball artístic des d’aquí és molt similar a un treball de composició pictòrica, on cada element ha de tenir el seu lloc en un conjunt des del qual comunicar. La diferència és que és un treball contextual, que s’amplia a la quotidianitat, als moviments, a nosaltres. Un context que poc a poc dóna forma, crea forma, pren forma. Així, el que es materialitza, no és fruit d’un impuls, ni d’una intervenció puntual, sinó que és fruit d’una sèrie de moviments col.lectius que involucren molts aspectes i que poc a poc acaben en una forma definida.

Josef Albers (professor a la Bauhaus i més endavant al Black Mountain College), elaborà un treball molt interessant amb el color, on demostra la impossibilitat de conèixer un color per sí mateix. Segons Albers, el color es troba en interacció constant. La percepció que tenim d’un color determinat és canviant depenent dels colors que hi ha al costat i amb els que interactua. Així el color es troba en un moviment continuo.

Amb Albers practico gammes cromàtiques i entro en una comprensió des del moviment que trasllado a la pràctica dels processos amb els que m’implico. Així comprenc com cada persona, element que s’insereix en un procés col.lectiu, també fa el seu propi moviment.

El repte que planteja Scala Terrae tot just comença, i amb l’atenció que requereix, vaig avançant per comprendre la direcció que va prenent sense desorientar-me. Vaig definint un rol d’orientació tot parant l’orella.

20190203_120638

20190203_120722

Entre lo micro i lo macro

És fascinant quan situes l’atenció de la creació, en el transcurs del que es va movent i va passant. Així la connexió entre lo micro i lo macro es fa explícita. Aquestes setmanes intenses han estat de gran moviment, de decisions i concrecions.

El projecte per Scala Dei ja pren forma, i ha donat peu a dues intervencions paral.leles: una al territori d’Scala Dei i l’altra al MNAC, davant els murals romànics. I és que prendre l’objecte escala des del més senzill i quotidià, ha estat l’eina que m’ha portat a la profunditat d’un element simbòlic. La necessitat de transportar aquest i altres elements sovint apropiats per portar-los a noves interpretacions més contemporànies, m’està fascinant. Aquest és el cas de l’escala, però també de la cadira, la sabata o la creu. Aquí comença un fil que no té fi.

imatge

 

 

Per altra banda, comunicar el llenguatge des del qual he interpretat els processos creatius de Joan Miró en els seus espais de treball, està sent un repte important. D’aquí sorgeix un projecte expositiu humil, que comença a tenir companys de viatge a l’SMUC. Començo poc a poc per l’orella a través del so. De moment, anotacions, esboços i intuïcions que espero aviat tinguin un format tangible des del qual es comuniqui un petit canvi de perspectiva.

I tot això amb el taller en obres, amb un sostre que es va aïllant amb ofici gràcies al Juli “el manetes”.