Matisos importants de l’abstracció i l’espiritualitat

Aquests dies de juliol, aprofitant que sóc a Barcelona, visito la biblioteca de la Fundació Tàpies amb la intenció de trobar un llibre referenciat pel mateix artista en un dels escrits recopilats a la publicació “En blanc i negre. Assaigs”.

El llibre, titulat ” The spiritual in Art. Abstract painting 1890-1985″, exposa com l’emergència de l’abstracció té a veure amb l’emergència de noves formes de comprendre, exploracions que no podien ser explicades amb tècniques fins ara emprades. Així, es parla d’espiritualitat englobant corrents teosòfiques,esotèriques o d’ocultisme.  I es presenten artistes com Kandinsky o Klee al costat de visionàries com Hilma af Klint entre d’altres.

El perill de posar en un mateix sac aspectes tan diferents de la creació i concretament de l’abstracció és el de caure en un reduccionisme que porta a les arts a un espai que possiblement no li pertoca.

En els seus diaris, Paul Klee exposa clarament la diferència entre la creació realitzada des de la vida i la que intenta presentar i legitimar una interpretació única d’aquesta. Klee, intetessat en un moment determinat per la teosofia, exposa la seva opinió dient com aquesta treballa a base de suggestió. En paraules de l’artista: ” la verdad no necesita de una falta de resistencia para salir a la luz” ( klee. Diarios Alianza ed. Pàg. 290).

Aquest fragment de Klee és clau per comprendre’n la diferència. Quan les arts son autoreferencials i se sitúen en comunicar l’invisible des d’uns codis determinats, no treballen en llibertat i per tan es comuniquen d’una altra manera. En la creació des de la vida, tal i com se situaven Klle, Kandinsky o Miró, ens parla des de la vida mateixa a través de la seva força física. Caminant, menjant, vivint i experimentant la relació entre lo micro i lo macro. Així, les seves obres també eren immerses dins un procés vital i no eren traduccions d’un llenguatge encriptat, ocult.

Trobo important remarcar la diferència de processos de treball tan diferents que s’engloben dins l’abstracvió, però sobretot trobo urgent i necessari destapar la importància dels marcs ideològics i polítics en els que s’inscriuen els artistes. Aquests, el posicionament davant el món i la vida marca de manera profunda la comunicació d’una obra, sigui abstracte o no.

20190716_123320.jpg

 

Advertisements

Revisitar

Aquests dies a Barcelona vaig sentint el contrast. Allunyar-se, distanciar-se permet de vegades comprendre millor. La distància física, però pot acabar sent aproximació a una altra part ( però aquí ara no m’entretindré per no entrar en un relat autobiogràfic típic de sèrie de televisió).

Avui, decideixo visitar l’exposició de les avantguardes al Caixaforum. Una exposició que ja vaig visitar el mes de setembre passat a Sevilla i que vaig trobar de sobte quan tornava del Centre d’Art Contemporani de la ciutat. Avui he revisitat l’exposició en un altre emplaçament, a Barcelona, i en un altre moment.

Revisitar permet triar, aprofundir i anar més al gra d’allò que el record deixa impregnat d’una primera vegada. Aquest cop, sabia que la representació del moviment mereixia més atenció. Però sovint l’imprevist sorprèn i aquest ha estat present avui .

L’exposició, tot i presentar el mateix recorregut i les mateixes peces, no vibrava de la mateixa manera. L’espai a Barcelona era més limitat i els sostres més baixos ( percepció? No ho he comprovat). Però si es podia percebre el to de tot plegat, com a grup, com a família ordenada de representacions visuals exposades amb un  criteri historicista.

Si prenem el propi llenguatge des del que són realitzades moltes de les peces, comprendríem com aquestes són especials perquè tenen veu pròpia. Algunes parlen en grup però d’altres, com és el cas de les litografies exposades de Joan Miró en queden al marge. Coincidint en espai i temps però no en tonalitat. Podríem dir que si les escoltéssim tal i com estan exposades se sent un guirigall poc harmonitzat.

Coses de que critics i historiadors no treballin conjuntament amb qui toca i comprèn matèria.

Potser hi ha el motiu de conservar-ne el misteri al continuar exposant-les sense deixar-les parlar. Si és així endavant, que tot segueixi en llenguatge de signes.

20190701_111302

 

 

 

 

 

Fora la roda del negoci

Cap de setmana de reflexió intensa al voltant de les noves tecnologies i algunes estratègies que superen Orwell.

Escolto com es coneixen els suposats gustos de les persones, que s’acaben emmarcant en categories i que posteriorment es converteixen en productes que s’ofereixen per a ser consumits. Uf!! quina claustrofòbia!!

Però, ho estem vivint, és cert. Aquí recordo el debat en relació a la comarca del Solsonès i el turisme. En el canvi que han fet les cases de turisme rural de com fóren plantejades en un inici i de com amb l’interès d’atraure les persones i fer negoci, s’acaba donant allò que volen. Això fa entrar en una roda imparable on les masies s’han convertit en semi-hotels de luxe amb jacuzzi i on de masia només n’acaba quedant la façana. Si la cosa va per aquí, malament. Per què no plantejar-nos què aporten els llocs a les persones en comptes de funcionar amb la lògica de com el lloc les acontenta?

Aquest matí, tornant de Solsona, he vist un gos vagarejant vora la carretera. Ja fa mesos que volta prop de la Granja Godall, amb la cua baixa i mig desorientat. El lloc que ha triat l’alimenta, però no se’n va gaire lluny, ara en depèn.

Quan enfilo el camí cap a casa, recordo les trobades constants amb cabirols, esquirols, senglars, llebres…Sovint, quan ens trobem, quedem parats uns segons, ens mirem i cadascú marxa pel seu camí.

Aquí he vist clara la diferència.

20190428_093835

 

 

Les idees van… mentre jo, lentament les camino

20190528_182530

Ja fa gairebé un any, que damunt la taula es mouen papers, esquemes, dibuixos, fotografies, llibres, intentant trobar la manera d’explicar senzillament, una interpretació dels processos de creació de Joan Miró.

El més sorprenent és que durant aquest procés, apareixen idees que sovint poso en una pila i que dia a dia vaig repassant, reordenant i madurant. Idees que queden anunciades.

Així la idea continua present en un full de paper, mentre em passo setmanes intentant digerir, comprendre, posar nom…a tot el seu entorn. Moc i remoc constantment i fins que no he caminat unes quantres vegades pel seu interior, aquella idea no pren una forma sòlida i ferma i no s’arrela al lloc que poc a poc vaig creant. D’aquesta manera, deixa de ser idea per formar part d’un teixit més ampli, un terreny.

Intentant posar paraules a tot això, mentre preparo entrepans, sento com:

La idea, arriba per dalt

mentre jo hi vaig per baix.

20190528_140433

 

 

 

 

 

Estaria bé….

Aquests darrers dies, va emergint una necessitat del treball en paral.lel de les tres propostes que ara tinc entre mans. Totes tres, realitzades a ritme lent, el necessari perquè vagin madurant i prenent cos no sols des de la matèria.

En cadascuna d’elles, diàriament es produeix un procés de presa de decisions que constantment es debat entre el visible i l’invisible estructurant. Entre el que es deixa al descobert i el que va mantenint un substrat que va donant sentit a la proposta. Les propostes estan vives i diàriament posen en qüestio per anar cada cop més enllà o més aquí.

Així, a l’hora d’explicar-les, m’imaginava una escriptura doble que reflecteixi l’eix temporal que viuen les propostes. Una escriptura que permeti comprendre el constant joc de destapar i tapar, d’obrir i tancar. Perquè es pugui reflexar el procés intens i complex que en últim terme crea el lligam d’una obra amb quelcom més i que té a veure amb el to des del qual està feta.

Estaria bé superar l’escriptura acadèmica de projecte per obrir nous modes de comunicar les propostes on es reflexi clarament el lloc clau des del qual es fan els projectes. Potser així, poc a poc anem recuperant aquell espai perdut de fa anys, aquell on les arts des d’un llenguatge propi parlen d’allo que és comú en nosaltres.

Captura de pantalla 2018-01-22 a las 11.39.38

Tres imatges que creen un sentit

De vegades en el moment més inesperat, apareixen les imatges que donen sentit a uns pensaments que fa mesos que els hi dono voltes. Potser, més que imatges, és com un llamp, un flash que apareix i se’n va però que per uns moments fa que tot tingui un sentit; un sentit que atrapo al vol i intento plasmar per no perdre la lucidesa del moment. De vegades em pregunto, si aquest sentit apareix quan després de temps de cultivar-ne les condicions, les mateixes peces, les mateixes paraules es posen en sintonia i revelen les seves semblances. No sé què fa que sigui així. El cas és que fa uns dies que ha passat i agraeixo el moment.

Porto mesos donant voltes al projecte Scala Terrae. Una proposta que es va fent fruit de la invitació del Francesc Vidal i la Montserrat Cortadellas (Priorat Centre d’Art), per realitzar un projecte de creació a la comarca del Priorat en el marc de la proposta Priorat en Persona, Arts Visuals.

Scala Terrae surt de la necessitat que vaig tenir des del primer moment, de crear una escala de la Terra, una escala humana, horitzontal, de present, a Scala Dei. Una horitzontal que contraposi la verticalitat no tan espiritual com jeràrquica, que emana dels múltiples documents que es conserven de la Cartoixa i que parlen de pleits, impostos, adquisició de terres, i més, que collaven a una població que vivia sota el seu domini. Així Scala Terrae es crearia per parlar del color, el lloc, la varietat, el canvi i les persones.

Però com crear aquesta escala? Hi ha un munt de peces que cal encaixar perquè aquesta escala tingui un sentit i es faci des d’una estructura sòlida que tingui a veure amb el lloc i la seva realitat. Un munt de peces que es mouen quedant algunes en la visibilitat i d’altres en l’estructura invisible.

Així, un vespre mentre preparava el sopar i remenava la llibreta d’apunts de la proposta, apareixen tres moments que donen sentit a una escala que es va construint lentament:

  • El primer moment parla de deixar la literalitat perquè aflorés la possibilitat d’una forma nova. Així qualsevol aspecte o concepte enfocat des d’una mirada poètica, possibilita entrar i aprofundir sentint-lo, posant-hi cos.
  • El segon moment, dins el llibre Croma de Derek Jarman, parla de no atrapar el color, de no fixar-lo, per la impossibilitat de que sigui sempre el mateix. Jarman, escriu un llibre sobre el color sense imatges ni colors (a part del blau de la portada i els fulls que separen els diferents capítols del llibre). Amb la intenció de  no atrapar el color, de no mostrar-lo sinó crear-lo mentre el diu, mentre en parla. Un color que es deixa entreveure des de les paraules i que no es fixa.
  • El tercer, el vaig trobar en un article a la revista Núvol, on descobreixo el darrer llibre de Simona Skrabec titulat: “Torno del bosc amb les mans tenyides”. Amb aquest títol entenc que el procés de tenyir no és sols físic o matèric. Que les paraules poden tenyir-nos, els moments, els llocs. I que en aquest procés de tintat intervé la presència, el temps, la temperatura i el color.

Així. des d’aquestes tres potes, construeixo una escala cromàtica sonora des del present, que des del lloc i les persones, tenyeixi a qui la transiti, l’escolti i li posi temps. Una capa de present, invisible, que es col.loca damunt un espai històric, i que parla per ella mateixa del moment, les persones i el lloc. Una actualització necessària per a un espai que es debat per ser centre cultural de la comarca i que obre un nou ús, un nou transitar, on la cultura és de totes i per a totes.

Aquests dos dies que he passat al Priorat, ja he començat a fer proves i a trepitjar el terreny amb una direcció. Agraeixo la col.laboració i la generositat de la Montserrat Domingo (anacoreta) i de la Sara Duchow (artista que ha creat una gama cromàtica del Priorat a partir de les plantes que s’hi troben).

20190214_134232

Ser al cap de turó

Ahir, parlant amb el Pep Divins, revisito el valor del Lloc i  la força de lo proper. Parlar amb el Pep és entrar en un altre temps on endinsar-se a la paraula i descobrir així la brillantor que sovint passa per alt quan aquesta sols és titular.

Ser en el Lloc i en lo proper, parlar amb i des d’aquest, perquè abans hi ha hagut un distanciament, un allunyament.

Prop i lluny alhora.

Així vaig comprenent i donant sentit a ser en un cap de turó ( com diu el Pep) on el lloc és present en el que fem mentre nosaltres som presents en ell.

Gràcies Pep per tanta claredat. Amb tu aprenc a enfocar la mirada propera.

20190424_135517