No parlo de projectes…

Divendres passat, vaig fer una breu intervenció a la Taula “Acció i No Acció” en el marc del Festival de les Arts Comunitàries de Catalunya (que inicialment s’havia de celebrar a la fàbrica de creació Fabra i Coats de Barcelona però que va acabar realitzant-se on-line), per exposar molt breument : Què aporta el món rural a la creació comunitària?

Tot seguit incloc el text que vaig llegir. Pretenia exposar amb quatre pinzellades un Fer que no projecta sinó que respectant els ritmes, creix i també diu la seva:

Què aporta el món rural a la creació comunitària?

Quan tot és allà, al lloc.

Son els llocs els que ens criden? Són els llocs els que fan?

Imaginem un ampli territori de cases disseminades. Bosc, camí i camp…i una carretera recta que obre i connecta.

Imaginem que les persones ens sentim del lloc i tenim un lloc pel nom de les casa on vivim, pel què fem, per les persones amb les que vivim. Així ens pensem. I des d’aquí fem.

En aquest lloc, sovint pujo, no per controlar ni vigilar sinó per saber on sóc.

Sento el lloc com un pentagrama que va del més superficial (el que veiem) al més profund (on la vista ja no és el sentit més important). El diàleg de superfície és monòton, no té cara, és molt igual i repetitiu:

  • Casa meva és de l’any 1003
  • Però tú vens de fora
  • Aquí fa anys que van matar un home
  • Ves…què vols que et digui….anem fent.

Anar aprofundint implica presència, escolta, honestedat, contacte. Anar i venir. Deixar-te impregnar per comprendre. Aleshores veus com al lloc, a cada lloc hi ha fars, arqueòlegs, aglutinadors, inventors…….apareixen les persones. Els interessos, els tresors, l’interior de les cases. Baixem més a fons. Jo també hi sóc.

Tal i com expressa Pep Divins, veí pastor i poeta,

Un contacte directe, una atenció espontània i una comprensió intuïtiva m’han servit de via per arribar a una comunicació íntima amb el ramat i per extensió amb la naturalesa. Quan s’arriba a aquesta comunicació íntima, pasturar es converteix en una font secreta de satisfacció que deixa al marge altres factors com l’economia o com es diu convencionalment que sigui “una feina molt lligada”. (Pasturar.)

Per mi no és tan diferent de com ell entén el pasturar.

De ser present, del contacte apareixen preguntes compartides, interessos mutus que fan de motor i engeguen un intercanvi. Aleshores apareix la necessitat i això requereix molt temps. Ser a lloc. Aleshores el que es fa, ve de baix, del profund i tot ressona. Perquè és a lloc. Perquè és orgànic. I així fem.

Així, no parlo de projectes, sinó de cultius.


imatge realitzada per les integrants de l’entitat Nadir durant la intervenció online en el marc del Festival de les Arts Comunitàries de Catalunya FAACCC

Pujo només per veure més clar on som

Aquests dies, he tingut ocasió d’exposar el llenguatge que poc a poc vaig (re)construint. Preparant-me per tal de per fer-lo entenedor, me n’adono com hem normalitzat d’una manera flagrant la posició unidireccional, jeràrquica i silenciadora en els relats sobre la creació artística. Com hem traslladat també als relats sobre la creació artística,  l’imaginari legitimat de la ciència. Si només considerem un artista aïllat, sense context ni relacions, que s’enfronta a un suport amb uns materials i que concreta, pren decisions i incideix en aquest suport des de la seva decisió, no estem tan lluny de la progressiva separació que ens ha donat la ciència per entendre els fenòmens. Ens perdem tota la riquesa del procés i tota la profunditat del sentir. Generalment, en els relats legitimats, no hi ha medi, ni to, ni qualitat. No hi ha relació i acaba derivant en relats freds, gairebé de laboratori.

Llegint Gary Snyder (La práctica de lo salvaje. Varasek Ediciones), trobo una cita que exposa a la perfecció aquesta posició legitimada antropocèntrica que sitúa l’home al centre de tot i que silencia tota la resta. Snyder diu: “ En una de sus charlas, Dogen dijo: “Avanzar y experimentar innumerables cosas es una ilusión, pero, cuando las cosas innumerables avanzan y se experimentan a sí mismas, es un despertar”. Si aplicamos esto a la teoría linguística, creo que sugiere que cuando los filósofos occidentales centrados en el logos promueven sin sentido crítico que el lenguaje es un don humano único que sirve para organizar unn universo caótico, se trata de una ilusión.

Los multifacéticos y sutiles cosmos del universo han encontrado su enlace en las estructuras simbólicas, dejándonos miles de gramáticas pardas del lenguaje humano” (Snyder. 2016:107).

Considero que en tota creació artística arrelada, hi ha una relació que va més enllà de la idea, de la projecció d’una idea. Hi ha una relació que comporta una escolta i un intercanvi entre moltes “veus” o presències (la majoria no humanes) i que precisament no són únicament humanes. Es produeix un encontre. Em refereixo a que en qualsevol acció creativa parla la matèria, parla la llum, parla l’espai, parlen els objectes…

Esquema realitzat per Tim Ingold. Extret de l’article: Earth, Sky, wind and weather. https://taskscape.files.wordpress.com/2011/03/earth-sky-wind-and-weather.pdf

Si volem anar una mica més endavant, hem d’anar enrere, per trobar un punt comú on lo humà i lo no humà es troben. Així trobem l’anonimat i el lloc. És curiós com l’anonimat de moltes obres d’art antigues, la impossibilitat de conèixer-ne la seva autoria, directament vincula l’obra amb el lloc, el territori esdevé l’element que el situa, ajudant a desvincular aquesta, en relats posteriors, de tota retòrica artista-cèntrica. Així trobem entre molts exemples l’Orán de Pedret, les pintures d’Altamira, el Pantocràtor de Taüll… Cal dir que tots aquests exemples arrelen als llocs també des del suport en el que son realitzats, suports que no son transportables sinó que són fets a lloc des del lloc. Així anonimat i lloc donen un caràcter comú a les obres, un caràcter més col.lectiu que s’obre a relats que inclouen aspectes d’interès com el clima, la temperatura, el temps/ritme, entre altres que difícilment apareixen en els relats creats per la història de l’art legitimada on interessen més aspectes biogràfics o formals i estilístics.

Imaginem com canviaria la mirada sobre el Fer artístic si tenim en compte aquest des d’una escolta, des d’un diàleg a moltes veus (humanes i no humanes) que porten a comprendre’s. Com serien els relats des d’aquesta consciència polifònica, esfèrica i atmosfèrica? Un Fer conjunt. I per tant un escoltar-se conjunt. Així entenc com en la creació arrelada no hi ha projecció sinó procés. Un procés polifònic, de moltes veus sense cap distinció ni jerarquia entre elles pel fet de ser humanes o no humanes perquè totes intervenen des de la seva qualitat.

Així vaig treballant per recuperar sentits que vagin més enllà de la unidimensionalitat que ens ha dut la imatge projectada, i entrar en la profunditat i la riquesa d’allò que està viu.

Pintures rupestres de la cova de l’Aleu. Extret de: https://www.alforjastark.com/pintures-rupestres-de-la-cova-de-l-aleu/. Explicació: El conjunt de pintures rupestres de la Cova de l’Aleu està situat en una galeria interior a més de 50 m de l’entrada actual, per la qual es pot passar amb força dificultat. A aquest tipus de representació se’l denomina “art privat” en contraposició amb l’“art públic” realitzat en abrics o llocs a l’aire lliure. La sala on estan ubicades queda parcialment il·luminada per la presència d‘una entrada de llum natural en un saló contigu. El mural abasta una àrea de 170 cm d’amplada per 90 cm, a uns 25 d’altura sobre el nivell del sòl de la galeria. El nivell de conservació, donada la seva ubicació a l’interior d’una cova, és molt bo i no presenta danys atribuïts al vandalisme, encara que el color ha baixat en intensitat producte de les filtracions i el pas del temps.

Parèntesi important. Allò que s’escapa dels relats de la història de l’art

Fa uns dies, a Banyuls, me’n vaig adonar de la importància de detectar i alhora transformar, els tics recurrents que la història de l’art ha anat creant sobre els i les artistes i que crec que han fet tan de mal a les arts. Uns relats creats no tan per parlar dels i les artistes i la seva obra, sinó per incloure aquests dins un marc legitimat de pensament ofert com a únic i possible en el món de l’art. Ja en vaig tenir una intuïció a París, davant l’edifici de l’acadèmia francesa d’història de l’art. Però és clar, a París era complicat percebre el que en quedava al marge perquè allà, a les grans ciutats, als museus és on la cosa ja arriba filtrada i on mai veiem l’important (el lloc i el procés).

Així, a Banyuls, a la casa d’Aristides Maillol vaig veure clar, claríssim que el relat no coincidia amb el que allà hi havia i s’havia viscut. I és que com vaig poder comprendre també al Mas Miró i a Son Boter i Taller Sert de Miró, el discurs de la història de l’art, formalista, era ben lluny de comprendre el que allà s’estava treballant (potser sort n’hi ha hagut perquè actualment, encara que hagin passat els anys, es conservi l’important invisible impregnat a l’espai).

Bruno Latour (al llibre titulat La esperanza de Pandora), argumenta des de la ciència, com ja des de Sòcrates, la legitimitat d’un pensament s’argumentava en termes de diferenciació respecte una massa. respecte l’allunyament del pensament social, per ser un pensament elevat i complexe. Latour anomena el pacte modernista el pacte conjunt entre l’epistemologia, la moral, la política i la psicologia, una gran muralla dins de la qual es movien les certeses. Anant a grans trets, Latour argumenta com dins aquest pacte, es construeix entre ells la mirada moderna a les arts i la interpretació moderna d’aquesta en moviments, recursos formals i vides d’artistes genis. Si, segons Latour s’allibera la ciència de la política de la raó i no s’entra en debats a favor o en contra la veritat absoluta, entre altres aspectes entrem en una altra esfera de legitimació, l’actual referida al nombre de connexions, nombre d’interlocutors, de la capacitat per interessar i convèncer als altres…

Però lluny d’aquesta trama, si en comptes de prendre els mecanismes legitimats, ens referim al contacte, a la relació, (que segons Latour inclou elements humans i no humans), ens podem referir a professionals connectats i professionals no connectats (en termes de vivència i experiència, no en termes de connexió virtual), que es limiten únicament a les paraules, i on el contacte amb la matèria (aquests elements no humans que parla Latour) és mínim.

Aleshores em pregunto, si un procés creatiu està completament connectat amb l’entorn, si es fa en relació al lloc, si treballa tan amb elements humans com no humans, no es pot crear un mode de comunicar més sa que reinventi les paraules que parlen de les arts com a continuadores d’aquest pacte, d’aquesta relació? Que siguin les paraules les que es moguin conjuntament amb el que es produeix i no a la inversa on les arts s’han de cenyir a l’estret espai unidimensional d’uns termes antics monolítics sovint representats per personatges que els representen? No podrien els termes acompanyar els processos enlloc d’encapsular-los en caixes monolítiques?

A Banyuls, a casa d’Artistides Maillol vaig veure clar, com el treball creatiu fet a lloc amb el lloc perdura, més enllà de paraules, termes legitimats i caixes separadores (Maillol no era noucentista sinó que treballava l’abstracció encara que aparentment a les seves escultures s’hi reconegui un cos femení). Sense aquest contacte amb la matèria resulta molt difícil conèixer els matisos que s’hi amaguen i que com un artesà, es treballen amb el ritme quotidià, silenciós i atent del dia a dia. L’obra és tot, el conjunt, no sols la peça que en deriva.

Potser és important reconèixer que l’invisible, de moment és la manera de preservar l’important davant unes paraules i unes accions que sovint estan al servei d’interessos que van molt més enllà de les arts i que com veiem en la petjada en el medi que hem anomenat ambient, a les arts no en quedem al marge.

Si és així, continuarem a la línia dels greus del pentagrama. Encara que no ho veiem, les arts arrelades, caminades a lloc fan medi, un medi que escapa de ple de la fixació del que fins ara s’ha considerat important.

Casa-taller d’Aristides Maillol a Banyuls o com cita Josep Pla al llibre Homenots parlant de Maillol, Banyuls de la Marenda

Capítol 3. Atmosfera

Avui, llegint l’antropòleg Tim Ingold, me n’he adonat que per anar a fons, em calia trobar clarament l’atmosfera, no des d’una perspectiva científica ni afectiva sinó experiencial. Així, gràcies a Ingold començo a sentir l’aire com aquell mitjà fonamental que tot i ser invisible, possibilita la vida, el so, la comunicació. D’aquesta manera trenco la mirada bidireccional (on considerava el diàleg com un encontre entre subjecte i subjecte o objecte i subjecte), per sentir-ne l’aire i així obrir la comunicació a més aspectes que els específicament matèrics o visibles.

Aquest descobriment m’ha portat a obrir l’espai de la percepció i alhora la representació al subtil espai en blanc, neutre.

Mentre vaig experimentant, sento com una perspectiva ecològica transformadora va més enllà del consum, els residus i el clima i contempla la base des de la qual percebem, interpretem i interactúem amb el que hem anomenat medi. És possible ser amb el medi des de les arts? Les arts creen el seu propi medi o s’insereixen en un medi més ampli des del seu procés de fer-se?

Capítol 2. Dins natura

Gràcies a la biblioteca del Pep Divins vaig aprofundint aquests dies amb els relats que recercadors, artistes, científics, poetes, dónen de la desconnexió que actualment vivim amb la natura. Una desconnexió que es gesta de molt enrere i que arriba a dia d’avui en forma de normalitat.

Una desconnexió que no veig tan deslligada de la desconnexió entre les arts i les persones o els llocs.

Al capítol 1 exposava la pregunta que fa anys em va moure a cercar què hi havia en determinades manifestacions artístiques que comunicaven en un llenguatge que vaig anomenar ” d’atmosfera parlant”? . Manifestacions que no expressaven des de la vessant formal o estètica ( que acostumen a mirar els historiadors de l’art) sinó des de la profunditat d’un moviment silenciós molt arrelat. Una comunicació que es crea en tres moviments: l’interior de la pròpia obra entre els seus elements que la configuren, l’exterior d’on emana la qualitat i el to des del qual ha estat realitzada i que va més enllà de la mera superfície de l’obra, diríem que és allò que irradia i emet una determinada vibració. I un tercer moviment que es crea en contacte, en comunicació amb aquesta i que se sitúa en l’espai intermig.

Llegint aquests dies el llibre de Rupert Sheldrake. El renacimiento de la naturaleza, sento com aquest transcurs de Fer de molts artistes que exposava anteriorment, no està allunyat d’una comprensió animista de la naturalesa,  l’entorn, i en últim terme d’un retorn a antigues creences sacres de culte a la terra. Actualment diríem una comprensió àmplia de la vida i la creació entesa dins un camp de forces.

20200522_113511

Foto: les cebes de l’hort i el moviment contínuo d’aquests dies

Crec que molts dels artistes que creaven amb natura, eren dins d’aquesta en el procés de realitzar, de Fer les seves obres. Així allà també hi havia natura perquè es reconeixia el camp de forces que actuava en el propi procés de Fer-se. La natura es feia present o era present en un procés conscient de representar que implica l’ús de materials, moviment, direcció, etc. Però que en últim terme s’establia en diàleg constant amb el present del que anava succeïnt.

Quan dic ser dins natura em refereixo també a una posició determinada que no imposa i que comprèn, que condueix però descobreix. Una posició que trobo bàsica de recuperar per continuar sent en un diàleg gran, immens, inabastable i molt necessari.

 

 

Capítol 1. Una intuïció o una porta?

(Nova entrada després d’un temps llarg de maceració. Avui he vist clar que ja podia posar unes quantes paraules a tot el que m’ha envoltat aquests dies de “confinament”). Començo:

Mai m’hagués imaginat que una intuïció i un encontre com el que vaig tenir el 2015 a la Tate Modern de Londres em portéssin a un lloc de tanta actualitat. Com arran dels fets que estem vivint actualment, tot aquest garbuix que el 2015 sentia i era incapaç de verbalitzar, pren un clar sentit cap a un retorn/ canvi de perspectiva que ha estat present sempre. M’explico.

El 2015 vaig partir de la pregunta: què hi havia en el llenguatge artístic d’alguns artistes de la modernitat, que feia que les seves peces tinguéssin una vida pròpia i comuniquéssin en uns codis que no eren els formalistes o historicistes que posteriorment els historiadors de l’art s’han encarregat de legitimar?

Parlo en termes perceptius. Des d’una sensibilitat treballada a nivell corporal i espaial que possibilita establir una relació amb la vida més enllà de l’aparença, la forma i el llenguatge. Seria com una atmosfera parlant per dir-ho ràpidament.

Doncs d’on venia aquest llenguatge artístic que construïa “atmosferes parlants”universals i intemporals?

Per què aquest llenguatge no va continuar? Què va passar? Per què va decantar-se tot cap a un emmudiment impregnat de poder, egos i formes estètiques? Per què fins a dia d’avui hem anat cap a un aïllament de les arts i un tancament tan gran?

Comprimint la línea del temps sempre anem a parar al mateix punt: poder, possessió, monopoli.  Aquí, en el cas que presento, tenim una Segona Guerra Mundial, i tot el que aquesta comportà en quan a destrucció, manipulació, fragmentació, tergiversació, etc. que ja coneixem prou bé. Però, com va ser tan forta la manipulació per acabar emmudint una perspectiva tan potent que arrela molt enrere? Com es va fer perquè es perdés el fil que portava fins a una altra perspectiva de la creació?

Com es va produïr una apropiació simbòlica tan gran ( com va fer l’esglèsia amb els símbols pagans) que va portar a emmudir i privar la vida de l’art interpretant-lo en uns  termes paral.litzadors que han acabat formant part dels discursos habituals?

Parlem de llibertat. Repetim la mateixa història una i altra vegada.

Fa anys Manuel Marín, metge homeòpata i historiador, em va fer adonar de la pugna constant i antiga entre la visió alopàtica i l’homeopàtica tot fent-me entendre el que comporten cadascuna com a mode d’aproximació i relació amb el món. Dues perspectives que porten la medicina cap a camins ben diferents. La lluita o l’acompanyament. La confrontació i la guerra o la comprensió, la cura i ser amb.

Doncs si, en les arts ha passat algo similar. La visió alopàtica ( em cal trobar un terme equivalent per a les arts) ha enterrat l’homeopàtica. Com és que hem perdut la matèria en l’art?

De combatre, de separar i aïllar per conèixer, fragmentar, fins arribar al que Sloterdijk diu: la sensació d’extrema soledat que tenim avui a l’haver aïllat tots els fenòmens per conèixe’ls, quedant-nos sense les històries, els relats…..De tant fragmentar i aïllar per conèixer, fins arribar a la pèrdua de visió i connexió amb un entorn. En un escrit del 1918 i publicat el 1945 pel Museum of Non-Objective Art ( antecedent del Moma de Nova York), Kandinsky deia que s’allunyava definitivament d’aquesta visió de la ciència com a mode de coneixement. Per ell, les arts permetien conèixer des d’uns altres principis. El seu era que l’art i la natura eren dues coses separades igual d’importants. Si ara veiem cap on ens ha portat aquesta visió fragmentada i descontextualitzada arribem a avui.

Hem anat cap a una visió asèptica com la que estem vivint actualment amb guants, mascaretes i líquids desinfectants. On queda la matèria ara que tot és susceptible de ser contagiós?

(Al següent post entro en detalls per explicar més concretament on va i d’on venen les arts arrelades a la vida i entrar així a una visió que no fa diferències com les que hem heredat. )

IMG-20190430-WA0006

 

Salut.

 

 

A l’espai o amb l’espai. Quan vaig trobant les paraules per explicar un canvi de perspectiva

Donar una conferència és una oportunitat per comunicar, compartir i posar ordre. El fet d’explicar de manera entenedora el que és viscut dia a dia en un pla d’acció i passar-ho a paraules, permet anar situant unes petites fites en un camí que sovint no és camí, més aviat una gran extensió de terreny.

Aquesta vegada, gràcies a la invitació de la FUB, vaig fer neteja de papers i memòria de projectes viscuts, per deixar a la vista els aspectes més rellevants d’un dia a dia farcit de pensaments, idees, accions, etc. Vaig trobar la manera d’explicar on sóc.

He descobert una doble mirada a l’espai que ha fet entenedora la posició des de la que estic treballant actualment. Així és com he entès una relació clarament diferenciada amb els espais, que ha estat latent tots aquests anys.

A l’espai/ en l’espai:

Quan he treballat a l’espai en diferents projectes, aquest ha estat escenari, fons. L’espai ha acollit en un pla silenciós. Situats a l’espai i en l’espai, hem sentit la visibilitat, la invisibilitat, la representació, i hem après a fer-nos públics de la manera que nosaltres volíem, aprenent i treballant els mecanismes del visible, és a dir la imatge (fotogràfica o videogràfica). Hem fet curtmetratges, hem capgirat el sentit de molts llocs i hem jugat amb identitats i significats que semblaven inamovibles.

Però allà on érem i allò que ens sostenia no ho havíem tingut mai en compte. Érem dins un Fer plenament humanitzat.

Amb l’espai:

Amb l’espai la relació ja no és visible, és poètica. Ser amb l’espai, és despertar una relació horitzontal amb aquest i tots els elements que en formen part. Som amb l’espai i un més de l’espai. Aquesta posició demana anar més enllà del visible per entrar en la sensibilitat i la percepció subtil, per despertar un sentit que permeti que les coses vinguin, més que no pas obligar-les a seguir les nostres pautes i els nostres criteris.

Despertar una orientació subtil que permet parlar amb aquest entorn que no és buit, amb objectes, elements que no són inerts encara que el seu temps no sigui el mateix que el nostre. Així és com dedicant-hi temps, hi podem ser i parlar-hi.

Ser amb l’espai permet entrar en el Fer profund. Comprendre un altre moviment. Ser amb les arts. Així tan ens podem situar davant un quadre de Kandinsky com en una catedral, sota un roure o enmig d’un camp. Perquè ser amb l’espai implica parlar-hi en uns altres termes, amb presència compartida.

Aquí la creu pren sentit no com a símbol sinó com a eina de treball. Espai i temps. Vertical i horitzontal. Dins d’aquesta, ritme, memòria, tempo, dalt i baix, esquerra i dreta, lluny i aprop….

Aquí el Fer queda matisat per una relació entre un sentir i un Fer, un dins i un fora. L’acció no és impulsiva sinó cooperativa. Som amb tot allò que ens envolta.

1782420_1_orig

Un cop vaig quedar fascinada per la conferència que Franco Farinelli (geògraf) va realitzar al Caixaforum de Barcelona. No recordo massa l’argument però si que em va quedar a la memòria, l’explicació de Farinelli sobre la representació que els artistes del renaixement feien dels ratpenats. Què significava el ratpenat? No ho recordo. Però intueixo que la cosa anava d’orientació, de poca visió i de ser dos animals en un (volar com un ocell i alhora anar per terra), poc soroll, en fi, un altre moviment. Ultraso. So en un grau extrem.

 

Relleus

Fa uns dies vaig tornar al Priorat per avançar en la proposta Scala Terrae per a Addend ( Associació Comissariat).

Anant amunt i avall per les estretes i recargolades carreteres, vaig comprendre la força d’una holografia que ha obligat als humans a adaptar-s’hi. Les grans pedres despreses fa segles de la muntanya, resten integrades als cultius o vorejades per camins o murs. Les carreteres fan voltes tot traçant el relleu.

20200117_124310

Veient aquesta capacitat per integrar el fer humà i el fer geològic, vaig comprendre la força d’un lloc que et fa girar, voltar, anar avall i amunt i avall. És impressionant veure com s’han construït parets de pedra que integren  grans roques davant la dificultat per moure-les, o com una carretera voreja o travessa.

Així, em vaig meravellar a l’adonar-me com els humans “encara” no sabem moure les muntanyes, canviar-les de lloc. (Segur que a més d’un se li ha acudit per així anar més ràpid i arribar abans a tot arreu).

Em vaig imaginar tot de muntanyes apilades, arraconades o juntades en un punt per deixar lloc als grans plans on es farien carreteres robotitzades per arribar a tot arreu com un coet. Les muntanyes i les pedres molesten quan es vol anar per feina? Té importància el relleu quan el pensament i el paradigma predominants són plans?

Aquí el relleu és sinònim de complexitat, de gradació, de diferència. M’hi afegeixo!!

Seguir el relleu sense anar recte i directe té un gran sentit. Al Priorat he après que per anar de la Morera a El Molar havia de passar per Scala Dei, la Vilella Baixa, el Lloar…..punts importants, fites que com petits punts de llum en les constel.lacions, tracen la imatge del recorregut, la seva història. Anar-hi de dret seria com perdre l’ordre dels punts. L’important en el cas que comento, és anar-hi. Perquè, com anem als llocs, té un ordre i un sentit.

20200117_123950

 

No tot és aparença

Aquests dies, he fet un pas important per capgirar un petit nus que em tibava. El pas, m’ha permès explorar-lo i veure de quin material era fet, inclús quins moviments van causar el garbuix que vaig eredar.

20200111_164505

Aquests dies he recuperat el diari que el meu avi Segismón Ricart va començar l’any 1943 per reprendre’l del 1984 al 1994. Tot un regal llegir en cal·ligrafies diverses la crònica d’un artista que no va arribar mai a fer la obra que volia, però que pel camí de fer-la va obrir diverses portes que tot i patir-les en el seu moment, he pogut aprofitar per anar una mica més enllà.

Recordo el moment en què, tancats a la seva habitació-taller del pis del Paral.lel de Barcelona, m’ensenyà el diari i em comentà com a través de l’escriptura, parlava amb el meu cosí recentment defallit pel síndrome d’immuno deficiència. Era l’any 1985 i jo tenia 12 anys. Aleshores no entenia què cercava.

Fa uns mesos, el Pep Divins em va deixar el llibre de la biografia de Rilke. I a través d’aquesta vaig començar a comprendre el que significava ser en la creació d’aquest cantó més fosc. Un patiment i una angoixa que connecta amb  la mort, una mort d’on es cerca el sentit de la vida.

No comparo Rilke amb l’avi Segismón però en el poeta hi trobo molts aspectes similars, tan en l’actitud com en la posició cap a la vida. Amb la gran diferència que el meu avi no va saber traslladar tot el que duia dins a un suport o llenguatge entenedor. Se sentia incapaç de projectar tot allò que sentia i cercava, i aquesta impotència encara el tancava més dins un espai d’incomunicació gran.

Però va trobar una petita sortida modesta. La còpia en tamany reduït d’obres de grans mestres de la pintura. Allà, prenent l’aspecte d’altres, hi afegia el seu univers. Formalment eren idèntics però comunicativament no tenien res a veure.

Així, descobreixo com s’amagava dins un Kandinski, o un Picasso, per dir molt molt fluix la seva.

Rere la forma, rere l’aparença, es mouen coses diferents. Res més allunyat que sentir el que emana d’un Kandinski i d’una còpia petita de l’avi. Una gran lliçó.

No tot és aparença.

 

 

 

 

cApgirar

Hem malentès les arts i els processos de creació situant-los en un espai jeràrquic marcat pel reconeixement d’altres. Però la creació artística és més, va més enllà d’aquest forat on ens hem anat soterrant.

Un creador/a, pintor, escultor, etc. treballa des d’un lloc intern i extern. Un lloc present que es fa present en el procés d’elaborar, de fer. Un lloc invisible que transforma mentre forma.

Aquí no parlo de destreses, d’habilitats, de virtuds que es projecten en una peça artística, sinó del procés de fer-les.

La materialització en objecte artístic, fa visibles aspectes tan interns com externs de la/les persona/es, els llocs i els moments.

Hi ha un temps dedicat, un cos i una intenció.

Un/a paisatgista, explora les possibilitats pictòriques del paisatge i fa i refà mentre és en aquest i/o el sent, veu. Aquest estar en procés, és necessari per a les arts i va molt més enllà del judici formal de l’objecte. Perquè fent, som en varis llocs alhora.

La historiografia i els discursos acadèmics han tapat el verdader valor de les arts associat al seu procés i el seu temps. Aturant el moviment amb l’ús de paraules definitòries, han creat una imatge fixa de quelcom que va més enllà. No es pot fotografiar la complexitat d’allò que és viu.

També és clau com s’entén un creador a sí mateix ja que en aquest comprendre’s, posa direcció a la seva energia. Així si un creador/a sent més el reconeixement, o el diner, o desitja una posició en la piràmide dels escollits, encaminarà la seva energia cap aquí i el diàleg amb altres aspectes de la creació quedarà emmudit. Diguem que utilitzarà la creació artística per fer-se un lloc. Posarà al capdavant el seu personatge i la seva butxaca.

Cada cop me n’adono més com hem menystingut la creació local. L’expressió de creadors i creadores que amb més o menys profunditat, s’han situat en un espai d’arrencada per projectar, plasmar, materialitzar.

Els museus i centres d’art, han menystingut el territori. El lloc on es fa, per posar en valor objectes, noms, estils, formes.

Imaginem que els centres d’art no són espais de reconeixement d’un mercat i un patrimoni sinó espais de coneixement de les persones, els llocs i els temps. Espais que possibiliten crear relats sobre aspectes que ens ajudin a comprendre’ns i comprendre el que estem vivint. Que promoguin la cura, mimar, el que és viu sigui del lloc/poble/ciutat que sigui.

Capgirant el sentit pervers que ara ha agafat tot plegat, es necessiten actituds sinceres i honestes des de les quals trencar la trampa on estem atrapats i que sols alimenta una estructura que es retroalimenta.

Intentem donar sentit a la creació silenciosa dels llocs. A l’espai que es crea quan una persona/es se situa en un determinat espai i fa sentint. Aquesta creació silenciosa, latent, mou i remou el lloc des de la seva energia. Es crea un diàleg que després o mentrestant pren forma. Tot el món intern que mou i es remou en aquests processos, té a veure amb les persones, el moment, el lloc, el territori. Un conglomerat d’aspectes que si els tenim en compte ens portaran a capgirar aquesta presó que tanca, defineix, encasella, jutja i jerarquitza l’impuls creatiu convertit en economia. Res més lluny del que podria arribar a ser.

20191220_120916